23 d’abril de 2016

Sambori 2016





                                      LA GOTA VALENTA

Sóc  una gota d’aigua, ara estic en els núvols. M’he evaporat i veig que tinc ací dalt molts amics i amigues. Junts anem a fer ploure. Estem tots preparats per a baixar fins a terra (i caiguem del núvol) – aaaaaaah!!
Que guai!!

Entre totes les gotes hem fet molts tolls. Però un cotxe ha passat i ens ha xafat i totes hem eixit disparades. Jo he caigut en un albelló i he arribat a la casa d’un mag, de sobte, li ha caigut la vareta a terra i senyalant-me, ha fet màgia i he viatjat a traves del temps fins l’era dels dinosaures. Feia molta calor i estava evaporant-me quan vaig xocar contra la mandíbula d’un T-rex i vaig caure dins d’ un riu.
Allí hi havia moltes gotes.
-Gotes cavernícoles!! (Shsssssss)
-Que és això?
Ens dirigíem cap a una cascada molt gran!! Per sort, vaig caure damunt d’una fulla (Pum!! Pum!! Pum!!) un branquiosaure venia a menjar-se la fulla en mi al damunt, per sort vaig caure davant la vareta màgica, va fer màgia i vaig tornar al present caiguen  al riu de Montaverner on estaven tots els meus amics!! Ens vam evaporar una altra vegada i comença de nou altra història.

Xavi Ferri Pascual    1r cicle de primària


  L'ALJUB DEL CASTELL DE CARRÍCOLA


La primavera havia arribat, encara era de matinada, solament se sentia algun údol que altre.
Feia una setmana que esperàvem aquest dia, una excursió programada a veure el castell de la terra que havia quedat devastada anys enrere. Maria, tan puntual com sempre havia pres el desdejuni ràpidament i esperava a les seues amigues: Raquel, Aina i Irene. Encara sort, conservaven aquella amistat de la infància.
- Esteu segures que voleu anar al castell, si a penes quedarà gran cosa? - digué Raquel.
Carrícola després d'aquelles tempestes que varen haver l'any 2020, desaparegué com una mena de bruixeria. Ningú havia pensat en repoblar la zona i sols s'utilitzava per a fer visites guiades al castell, que ara permaneixia amb una foscor delirant, horrorosa i ostentosa, causant així el terror en les poblacions veïnes.
Les quatre amigues arribaren just al migdia. No trigaren gens en encaminar-se cap a la torre del castell.
- Irene, vinga dona't aires que encara ens queda una estona per arribar. No flirteges tant amb les plantes. - va dir Maria.
- Aquesta botànica tan aclaparadora és el més meravellós que he vist mai - digué Irene.
Irene era una mica innocent, li agrada veure les coses i imaginar altres mons. Quasi sempre acostumava a quedar-se en els núvols mentre el professor l'escridassava per traure-la d'aquell món fictici.
- Xiques, aneu en compte, aquest castell no és massa segur i sembla que està maleït – va dir Aina.
Les hores passaven i aquell dia tan magnífic que feia una estona il·luminava tot el poblat, ara començava a deixar caure la més oscura de les ombres. Maria, Aina i Raquel van arribar a la torre oblidant-se que Irene s'havia quedat rere d'elles. Unes i altres van començar a cridar, perquè Irene no donava senyals de vida.
- Irene, on ets? Encara estàs allà baix? Vinga carabassot que se'ns fa tard i hem de baixar per l'altra banda del castell! - va remugar Maria.
- A mi em sembla molt estrany que Irene no conteste ni tampoc se l'escolte xiular ni cantar i és una de les coses que més li agrada fer. Per què no tornem enrere per veure si s'ha quedat dintre d'alguna zona de la part baixa del castell? - va proposar Aina.
- Mireu allà baix, a l'aljub sembla que hi ha alguna ombra i una mica de llum. Anem, segur que Irene està observant alguna cosa que l'ha fet oblidar-se del seu camí! - digué Raquel.
Mentre les tres amigues decidiren baixar a buscar a Irene, aquesta estava ja sota la bruixeria del castell, havia creuat la porta màgica cap al món dels Baladres. Les tres amigues van arribar amb un esgotament quasi letal i començaren a preocupar-se quant s'adonaren que Irene no estava per cap dels llocs previstos.
- On està? Hem de tornar cap a casa, la nit comença a despertar-se i encara no coneguem l'eixida d'aquest maleït castell! Estic molt enfadada. Quan Irene aparega, no li tornaré a dirigir la paraula! - va cridar Maria.
- Mireu xiques, ací hi ha una porta que no sembla que haja estat ací sempre, o almenys no recorde haver-la vist mai i està plena de baladres al seu voltant. Està una mica oberta. Per què no la busquem allà dins? - comentà Raquel.
- Vinga anem! La  gatamoixa d'Irene... Ens en fa passar d'unes... - va dir Aina.
Les tres amigues varen creuar la porta cap al món màgic, així de sobte es trobaren en mig d'una plaça plena de gent. Era encara de dia i la pudor del lloc i la gran quantitat de crits i vestimenta van fer pensar que tot era un somni... però no era així.
- Què és el que està passant? On hem arribat? Estic una mica espantada? Quina broma és aquesta? - va lamentar Maria.
- Ostres, açò és fantàstic! M'agrada molt la broma! Sembla que estem en l'edat mitjana, quin ambient més històric! - digué Raquel.
Sí, així és, les tres amigues havien viatjat cap a Carrícola, però anys enrere, molts anys enrere i a penes tenien idea de tot el que estava apunt de passar.
- Disculpeu senyoretes, que d'on són, que porten una vestimenta una mica ridícula per a eixir al carrer? Sembla que venen d'una representació teatral. - les va dir un monjo.
- Serà cap de soca el monjo aquest...! - va exclamar Raquel.
- P-E-R-D-O-N-E!! - va intervindre Maria cridant - Que sap vosté alguna cosa de què fem ací? Estem buscant la nostra amiga, però no sabem com hem arribat a parar a aquesta població.
- No estic sord, S-E-N-Y-O-R-E-T-A!!! - va exclamar el monjo - Clar que sé qui sou i què veniu a fer. La vostra amiga no s'ha perdut sinó que espera ser rescatada per vosaltres allà en aquella torre d'on vosaltres heu de trobar la clau per obrir-la. Si així ho feu, tota Carrícola recuperarà el que abans de totes les inundacions tenia. En el nostre llibre de cavalleries conta que tres precioses dames d'una terra no gaire llunyana vindran a salvar a la seua amiga que romandrà al castell dormida mentre elles no descobreisquen la valuosa peça del trencaclosques.
- De quina peça parla vosté, quin trencaclosques? - va preguntar Aina.
- Vostés, senyoretes, són les que ompliran l'última peça del trencaclosques de la vall d'Albaida, i com bé saben, i a causa de la bruixeria, Carrícola no apareix al mapa. I sense aquesta peça d'ací a uns anys hi haurà lluites entre les poblacions veïnes, plors, morts i febra per aquell terreny que voldran comprar rics i que faran d'ell algun edifici que portarà desgràcia a tota la vall, ací l'anomenem la Vall de la Vida - va explicar el monjo.
- Vinga, anem, no podem perdre temps! Done'ns la clau per a entrar al castell i veure quines proves hem de passar! - va dir Maria.
- Així és, que tinguen molta sort i no dubten en oblidar qui sou perquè si pensen en les seues arrels podran véncer qualsevol de les pors. Molta sort Benvolgudes roselles!
Les tres amigues començaren a buscar a Irene. Pròximes al castell, la clau que els havia donat el monjo obria la porta principal. Una mica aterrides per la fredor que voltava l'interior del castell decidiren parar atenció en qualsevol cosa que els cridara l'atenció.
Allà dins, el primer que varen poder observar fou que davant seu hi havien 3 portes i cadascuna portava el nom d'una d'elles. I de sobte una veu sonà:
- Vosaltres tres Roselles sou les elegides per tornar el nostre terme, però abans caldrà que cadascuna entre per la seua porta i s'enfronte a la seua pitjor de les pors. Així si ho aconseguiu, podreu estalviar temps per a despertar a la vostra amiga Irene, que encara rau dormida en un dels somnis més profunds que mai més, si no la lliureu de la bruixeria despertarà.
Les paraules de la veu sonaren esgarrifosament per a les tres roselles. Aina, no pogué sinó emetre algun que altre tremolor de la por que és manifestava dintre d'ella.
- Jo no recorde ara ben bé que és el que més tem però ja comence a estar espantada, que fem? - va dir Raquel.
- Cal que tanquem els ulls i imaginem el que volem aconseguir, el nostre propòsit, allò que hem vingut a fer. Recordeu a Irene, ella és la nostra amiga i hem de lluitar per salvar-la i també per salvar la vida de la nostra vall que ara escasseja de la seua estimada "xispa" – va dir Maria.
Les paraules de Maria sonaren madures, eficients, tant que les paraules no volgueren molestar el silenci d'aquella estona. Per la porta que va entrar Raquel l'esperaven milions i milions de serps recorrent aquella habitació. Era summament fastigós per a ella, però guaità a la meitat de l'habitació serena amb totes aquelles serps movent-se al seu voltant i fent sorolls d'arrossegament. Fou el pitjor dia de la seua vida però l'estona havia estat curta, sort que va aprendre a controlar la situació.
La porta del mig era la de Maria. Aquesta pensava que se li apareixeria algun rat penat, però no fou així, si no que un gegant amb un ull grandíssim, que ocupava tota la seua cara, estava mirant-la, com si la vigilara. Era tan gran que a Maria li fluixejaven les cames i queia a terra però tornava a plantar-se per fer front al gegant. Fou un record el que li vingué a la ment i recordà que aquell ull tan preciós l'havia vist en algun lloc però no sabia ben bé on. Tancà els ulls i feu molta força per fer front a la terrible criatura. Així, aquesta, a poc a poc començava a fer-se petita i desaparegué.
L'última de les portes era la d'Aina. Tampoc recordava quina era la seua por. Quan entrà semblava que no hi havia cap cosa extravagant, però al fons de l'habitació podia veure una font plena de cares que no paraven de pronunciar "aigua va". Aquella font li era familiar però tampoc tenia massa temps per a pensar, ja que començaren a soltar aigua per la seua boca, tanta aigua que prompte l'habitació estava mitjanament plena. Recordà que la seua por des de menuda era l'aigua. Però encara que semblava l'últim dia de la seua existència, quan es relaxà dins l'aigua, aquesta anà baixant el seu nivell i desaparegué deixant així tota la seua roba eixuta i l'habitació perfectament seca.
Les tres roselles es trobaren en la torre del castell i totes tres s'abraçaren ben fort perquè havien superat a prova més difícil. Ara ja tenien la peça clau, però no era del tot suficient. Irene estava davant d'elles, però cap de les tres sabia que fer per despertar-la.
- Perquè no cridem ben fort ? És una opció fàcil i senzilla – proposà Maria.
Les tres cridaren molt però no valgué de res. Els baladres començaren a omplir l'habitació i prompte desapareixeria Irene si no aconseguien despertar-la a temps.
A Raquel se li ocorregué una idea a última hora:
- Hem de fer-li cosquelles als peus, la seua mare em va dir una vegada que era una de les coses que mes odiava.
Aina li llevà els calcetins i començaren a fer-li cosquelles als peus molt  ràpidament. I dessobte...Irene es depertà i digué:
- Que fem ací? Em podeu dir perquè m'heu llevat els calcetins?
Totes tres rigueren i pensaren que valdria més no dir-li res a Irene i se n'anaren corrent per tornar la clau del castell al monjo, ja que quedaven pocs minuts per arribar al temps límit. De camí cap al monjo Raquel digué:
- Xiques, hem de fer-nos una mica més de pressa, correm que la porta cap a l'aljub del castell està apunt de tancar-se.
Allí fora del castell hi havia molta gent i el monjo no apareixia.
- Monjo!!! Barba blanca!!! Barbeta!!! Barbot!!! - cridava Maria.
I així prompte, vora la port,a el monjo estava allà assegut esperant a les tres roselles:
- Les esperava ja fa una mica, però veig que han sigut del tot puntuals. Vinga entregueu-me la clau que se'ls fa una miqueta tard per a tornar al seu món. Recorden que Carrícola serà a la Vall d'Albaida de nou i seran tots vostés com han sigut: sempre units i formant la millor de les comarques. Les desitge un meravellós viatge i ja saben on trobar-me si ponuncien les paraules màgiques. Cal que baixen en busca del camí dels baladres que està i estarà per sempre més a l'aljub del castell de Carrícola.
Així totes tres van separar-se del monjo, unes més que altres amb una mica de llàgrimes corretejant per la cara. Varen aparèixer a l'aljub del castell i encara no s'havia fet fosc, així que decidiren baixar per a veure si el poble desert que hores abans havia estat Carrícola ara era el poble que sempre havia sigut.
- Encara no sé què és el que està passant! Què dimonis és allò que veig allà baix, sota el castell? Són cases? - Comentava estranyada Irene.
- Mireu xiques, Carrícola ha aparegut de nou! Ho hem aconseguit! Tot tornarà a la normalitat. Quina bellesa més gran veure la Xispa de la nostra Vall com sempre... amb tanta verdor i solemnitat! - digué Maria.
Així les quatre roselles havien aconseguit recuperar Carrícola, allò que feia temps havia desaparegut en un desert. Una de les millors zones de la Vall tornava al lloc de sempre i inclús havia crescut una mica més. Tota la Vall d'Albaida havia decidit dedicar una nova figura que estaria a la part més alta del castell i amb el nom de les quatre Roselles.

MARIA TORMO FERRI     5é de primària

14 d’abril de 2016

Premi Sambori 2016



Estem d’enhorabona! Dos alumnes de la nostra escola han estat guardonats amb el Premi Sambori.

Es tracta de:
-Xavi Ferri Pascual de 2n. 
(1r cicle de primària)
-Maria Tormo Ferri de 5é. 
(3r cicle de primària)

Estem tots i totes molt contentes!

11 d’abril de 2016

Érem, som i serem!


Hom li va concedir carta de població, amb franquícia de tributació durant 10 anys... E férem altra pobla, que té per nom Montaverner*... 
(Jaume I 1208-1276)


Va saber fer poble. Nosaltres també.
Bona mostra ha estat el que ha succeït aquest cap de setmana. S’hem trobat! 


Ens han trobat com a escola. Com a poble. Hem sabut fer escola, i poble. En realitat és el mateix. Poble i Escola. Escola i Poble. Gent gran i menuda que viu i conviu. Gent gran i xicoteta, alta i baixa, taronja i verda, grossa i prima... Gent, cultura, tradició, llengua, escola, poble, vall, comarca, comarques, províncies... 

Gràcies :)



*Jaume I va fundar una pobla cristiana en maig de 1271, signant la “Carta Pobla”  el 26 d’agost de 1271: Montaverner. Així consta en en la crònica reial o “Libre dels Fets” de Jaume I

2 d’abril de 2016

2 d'Abril


De misteri, de risa, de por, de poesia, de teatre, d’encanteris, d’autoajuda, d’assaig, de cuina, de text, de segona ma, de geografia, de música, de cavalleries, digitals, d' història, d’educació, de butxaca, de viatge, d’humor, d’amor, de superació... 
Llibres!


Des de 1967, coincidint amb la data de naixement de l’escriptor danès Hans Christian Andersen, el 2 d'abril es celebra el dia internacional del llibre infantil i juvenil.

(en aquesta pàgina podreu trobar novetats i opinions sobre llibres infantils i juvenils)