LA GOTA VALENTA
Sóc
una gota d’aigua, ara estic en els núvols. M’he evaporat i veig que tinc
ací dalt molts amics i amigues. Junts anem a fer ploure. Estem tots preparats per
a baixar fins a terra (i caiguem del núvol) – aaaaaaah!!
Que
guai!!
Entre totes les gotes hem fet molts
tolls. Però un cotxe ha passat i ens ha xafat i totes hem eixit disparades. Jo
he caigut en un albelló i he arribat a la casa d’un mag, de sobte, li ha caigut
la vareta a terra i senyalant-me, ha fet màgia i he viatjat a traves del temps
fins l’era dels dinosaures. Feia molta calor i estava evaporant-me quan vaig
xocar contra la mandíbula d’un T-rex i vaig caure dins d’ un riu.
Allí hi havia moltes gotes.
-Gotes cavernícoles!! (Shsssssss)
-Que és això?
Ens
dirigíem cap a una cascada molt gran!! Per sort, vaig caure damunt d’una fulla
(Pum!! Pum!! Pum!!) un branquiosaure venia a menjar-se la fulla en mi al
damunt, per sort vaig caure davant la vareta màgica, va fer màgia i vaig tornar
al present caiguen al riu de Montaverner
on estaven tots els meus amics!! Ens vam evaporar una altra vegada i comença de
nou altra història.
Xavi Ferri Pascual 1r cicle de primària
L'ALJUB DEL CASTELL DE CARRÍCOLA
La primavera havia arribat, encara
era de matinada, solament se sentia algun údol que altre.
Feia una setmana que esperàvem
aquest dia, una excursió programada a veure el castell de la terra que havia
quedat devastada anys enrere. Maria, tan puntual com sempre havia pres el
desdejuni ràpidament i esperava a les seues amigues: Raquel, Aina i Irene.
Encara sort, conservaven aquella amistat de la infància.
- Esteu segures que voleu anar al
castell, si a penes quedarà gran cosa? - digué Raquel.
Carrícola després d'aquelles
tempestes que varen haver l'any 2020, desaparegué com una mena de bruixeria.
Ningú havia pensat en repoblar la zona i sols s'utilitzava per a fer visites
guiades al castell, que ara permaneixia amb una foscor delirant, horrorosa i
ostentosa, causant així el terror en les poblacions veïnes.
Les quatre amigues arribaren just al
migdia. No trigaren gens en encaminar-se cap a la torre del castell.
- Irene, vinga dona't aires que
encara ens queda una estona per arribar. No flirteges tant amb les plantes. -
va dir Maria.
- Aquesta botànica tan aclaparadora
és el més meravellós que he vist mai - digué Irene.
Irene era una mica innocent, li
agrada veure les coses i imaginar altres mons. Quasi sempre acostumava a quedar-se
en els núvols mentre el professor l'escridassava per traure-la d'aquell món
fictici.
- Xiques, aneu en compte, aquest
castell no és massa segur i sembla que està maleït – va dir Aina.
Les hores passaven i aquell dia tan
magnífic que feia una estona il·luminava tot el poblat, ara començava a deixar
caure la més oscura de les ombres. Maria, Aina i Raquel van arribar a la torre
oblidant-se que Irene s'havia quedat rere d'elles. Unes i altres van començar a
cridar, perquè Irene no donava senyals de vida.
- Irene, on ets? Encara estàs allà
baix? Vinga carabassot que se'ns fa tard i hem de baixar per l'altra banda del
castell! - va remugar Maria.
- A mi em sembla molt estrany que
Irene no conteste ni tampoc se l'escolte xiular ni cantar i és una de les coses
que més li agrada fer. Per què no tornem enrere per veure si s'ha quedat dintre
d'alguna zona de la part baixa del castell? - va proposar Aina.
- Mireu allà baix, a l'aljub sembla
que hi ha alguna ombra i una mica de llum. Anem, segur que Irene està observant
alguna cosa que l'ha fet oblidar-se del seu camí! - digué Raquel.
Mentre les tres amigues decidiren
baixar a buscar a Irene, aquesta estava ja sota la bruixeria del castell, havia
creuat la porta màgica cap al món dels Baladres. Les tres amigues van arribar
amb un esgotament quasi letal i començaren a preocupar-se quant s'adonaren que
Irene no estava per cap dels llocs previstos.
- On està? Hem de tornar cap a casa,
la nit comença a despertar-se i encara no coneguem l'eixida d'aquest maleït
castell! Estic molt enfadada. Quan Irene aparega, no li tornaré a dirigir la
paraula! - va cridar Maria.
- Mireu xiques, ací hi ha una porta
que no sembla que haja estat ací sempre, o almenys no recorde haver-la vist mai
i està plena de baladres al seu voltant. Està una mica oberta. Per què no la
busquem allà dins? - comentà Raquel.
- Vinga anem! La gatamoixa d'Irene... Ens en fa passar
d'unes... - va dir Aina.
Les tres amigues varen creuar la
porta cap al món màgic, així de sobte es trobaren en mig d'una plaça plena de
gent. Era encara de dia i la pudor del lloc i la gran quantitat de crits i
vestimenta van fer pensar que tot era un somni... però no era així.
- Què és el que està passant? On hem
arribat? Estic una mica espantada? Quina broma és aquesta? - va lamentar Maria.
- Ostres, açò és fantàstic! M'agrada
molt la broma! Sembla que estem en l'edat mitjana, quin ambient més històric! -
digué Raquel.
Sí, així és, les tres amigues havien
viatjat cap a Carrícola, però anys enrere, molts anys enrere i a penes tenien
idea de tot el que estava apunt de passar.
- Disculpeu senyoretes, que d'on
són, que porten una vestimenta una mica ridícula per a eixir al carrer? Sembla
que venen d'una representació teatral. - les va dir un monjo.
- Serà cap de soca el monjo
aquest...! - va exclamar Raquel.
- P-E-R-D-O-N-E!! - va intervindre
Maria cridant - Que sap vosté alguna cosa de què fem ací? Estem buscant la
nostra amiga, però no sabem com hem arribat a parar a aquesta població.
- No estic sord,
S-E-N-Y-O-R-E-T-A!!! - va exclamar el monjo - Clar que sé qui sou i què veniu a
fer. La vostra amiga no s'ha perdut sinó que espera ser rescatada per vosaltres
allà en aquella torre d'on vosaltres heu de trobar la clau per obrir-la. Si
així ho feu, tota Carrícola recuperarà el que abans de totes les inundacions
tenia. En el nostre llibre de cavalleries conta que tres precioses dames d'una
terra no gaire llunyana vindran a salvar a la seua amiga que romandrà al
castell dormida mentre elles no descobreisquen la valuosa peça del
trencaclosques.
- De quina peça parla vosté, quin
trencaclosques? - va preguntar Aina.
- Vostés, senyoretes, són les que
ompliran l'última peça del trencaclosques de la vall d'Albaida, i com bé saben,
i a causa de la bruixeria, Carrícola no apareix al mapa. I sense aquesta peça
d'ací a uns anys hi haurà lluites entre les poblacions veïnes, plors, morts i
febra per aquell terreny que voldran comprar rics i que faran d'ell algun
edifici que portarà desgràcia a tota la vall, ací l'anomenem la Vall de la Vida
- va explicar el monjo.
- Vinga, anem, no podem perdre
temps! Done'ns la clau per a entrar al castell i veure quines proves hem de
passar! - va dir Maria.
- Així és, que tinguen molta sort i
no dubten en oblidar qui sou perquè si pensen en les seues arrels podran véncer
qualsevol de les pors. Molta sort Benvolgudes roselles!
Les tres amigues començaren a buscar
a Irene. Pròximes al castell, la clau que els havia donat el monjo obria la
porta principal. Una mica aterrides per la fredor que voltava l'interior del
castell decidiren parar atenció en qualsevol cosa que els cridara l'atenció.
Allà dins, el primer que varen poder
observar fou que davant seu hi havien 3 portes i cadascuna portava el nom d'una
d'elles. I de sobte una veu sonà:
- Vosaltres tres Roselles sou les
elegides per tornar el nostre terme, però abans caldrà que cadascuna entre per
la seua porta i s'enfronte a la seua pitjor de les pors. Així si ho aconseguiu,
podreu estalviar temps per a despertar a la vostra amiga Irene, que encara rau
dormida en un dels somnis més profunds que mai més, si no la lliureu de la
bruixeria despertarà.
Les paraules de la veu sonaren
esgarrifosament per a les tres roselles. Aina, no pogué sinó emetre algun que
altre tremolor de la por que és manifestava dintre d'ella.
- Jo no recorde ara ben bé que és el
que més tem però ja comence a estar espantada, que fem? - va dir Raquel.
- Cal que tanquem els ulls i
imaginem el que volem aconseguir, el nostre propòsit, allò que hem vingut a
fer. Recordeu a Irene, ella és la nostra amiga i hem de lluitar per salvar-la i
també per salvar la vida de la nostra vall que ara escasseja de la seua
estimada "xispa" – va dir Maria.
Les paraules de Maria sonaren
madures, eficients, tant que les paraules no volgueren molestar el silenci
d'aquella estona. Per la porta que va entrar Raquel l'esperaven milions i
milions de serps recorrent aquella habitació. Era summament fastigós per a
ella, però guaità a la meitat de l'habitació serena amb totes aquelles serps
movent-se al seu voltant i fent sorolls d'arrossegament. Fou el pitjor dia de
la seua vida però l'estona havia estat curta, sort que va aprendre a controlar
la situació.
La porta del mig era la de Maria.
Aquesta pensava que se li apareixeria algun rat penat, però no fou així, si no
que un gegant amb un ull grandíssim, que ocupava tota la seua cara, estava
mirant-la, com si la vigilara. Era tan gran que a Maria li fluixejaven les
cames i queia a terra però tornava a plantar-se per fer front al gegant. Fou un
record el que li vingué a la ment i recordà que aquell ull tan preciós l'havia
vist en algun lloc però no sabia ben bé on. Tancà els ulls i feu molta força
per fer front a la terrible criatura. Així, aquesta, a poc a poc començava a
fer-se petita i desaparegué.
L'última de les portes era la
d'Aina. Tampoc recordava quina era la seua por. Quan entrà semblava que no hi
havia cap cosa extravagant, però al fons de l'habitació podia veure una font
plena de cares que no paraven de pronunciar "aigua va". Aquella font
li era familiar però tampoc tenia massa temps per a pensar, ja que començaren a
soltar aigua per la seua boca, tanta aigua que prompte l'habitació estava
mitjanament plena. Recordà que la seua por des de menuda era l'aigua. Però
encara que semblava l'últim dia de la seua existència, quan es relaxà dins
l'aigua, aquesta anà baixant el seu nivell i desaparegué deixant així tota la
seua roba eixuta i l'habitació perfectament seca.
Les tres roselles es trobaren en la
torre del castell i totes tres s'abraçaren ben fort perquè havien superat a
prova més difícil. Ara ja tenien la peça clau, però no era del tot suficient.
Irene estava davant d'elles, però cap de les tres sabia que fer per
despertar-la.
- Perquè no cridem ben fort ? És una
opció fàcil i senzilla – proposà Maria.
Les tres cridaren molt però no valgué
de res. Els baladres començaren a omplir l'habitació i prompte desapareixeria
Irene si no aconseguien despertar-la a temps.
A Raquel se li ocorregué una idea a
última hora:
- Hem de fer-li cosquelles als peus,
la seua mare em va dir una vegada que era una de les coses que mes odiava.
Aina li llevà els calcetins i
començaren a fer-li cosquelles als peus molt
ràpidament. I dessobte...Irene es depertà i digué:
- Que fem ací? Em podeu dir perquè
m'heu llevat els calcetins?
Totes tres rigueren i pensaren que
valdria més no dir-li res a Irene i se n'anaren corrent per tornar la clau del
castell al monjo, ja que quedaven pocs minuts per arribar al temps límit. De
camí cap al monjo Raquel digué:
- Xiques, hem de fer-nos una mica
més de pressa, correm que la porta cap a l'aljub del castell està apunt de
tancar-se.
Allí fora del castell hi havia molta
gent i el monjo no apareixia.
- Monjo!!! Barba blanca!!!
Barbeta!!! Barbot!!! - cridava Maria.
I així prompte, vora la port,a el
monjo estava allà assegut esperant a les tres roselles:
- Les esperava ja fa una mica, però
veig que han sigut del tot puntuals. Vinga entregueu-me la clau que se'ls fa
una miqueta tard per a tornar al seu món. Recorden que Carrícola serà a la Vall
d'Albaida de nou i seran tots vostés com han sigut: sempre units i formant la
millor de les comarques. Les desitge un meravellós viatge i ja saben on
trobar-me si ponuncien les paraules màgiques. Cal que baixen en busca del camí
dels baladres que està i estarà per sempre més a l'aljub del castell de
Carrícola.
Així totes tres van separar-se del
monjo, unes més que altres amb una mica de llàgrimes corretejant per la cara.
Varen aparèixer a l'aljub del castell i encara no s'havia fet fosc, així que
decidiren baixar per a veure si el poble desert que hores abans havia estat
Carrícola ara era el poble que sempre havia sigut.
- Encara no sé què és el que està
passant! Què dimonis és allò que veig allà baix, sota el castell? Són cases? -
Comentava estranyada Irene.
- Mireu xiques, Carrícola ha
aparegut de nou! Ho hem aconseguit! Tot tornarà a la normalitat. Quina bellesa
més gran veure la Xispa de la nostra Vall com sempre... amb tanta verdor i
solemnitat! - digué Maria.
Així les quatre roselles havien
aconseguit recuperar Carrícola, allò que feia temps havia desaparegut en un
desert. Una de les millors zones de la Vall tornava al lloc de sempre i inclús
havia crescut una mica més. Tota la Vall d'Albaida havia decidit dedicar una
nova figura que estaria a la part més alta del castell i amb el nom de les quatre
Roselles.
MARIA TORMO FERRI 5é de primària