Sol està acostumat a ser el centre. És cert, ho és. Tot el món va al seu voltant. No és conscient, i té assumit que ha d’estar. Ell és l’estrella. Si no hi és, no hi ha res.
A més, Sol, té una clau. Fins que no la col·loca, les demés no tenen nom. Normalment és ell qui comença. La seua clau és la primera que coneixen xiquets i xiquetes. També pot ser Fa, en té dos de claus. O Do, en té quatre.
LA, està ben farta: no es pot aclarir. Necessita dir-ho: vull ser jo sempre. Vull tenir el meu lloc , el meu espai...O línea! Vull tenir un lloc per a mi, i no dependre d’on voleu col·locar-me. La, està acostumada. LA sap que té un lloc important. LA sap que és important. LA no li cal clau per a ser. LA quan és menor va sola.
Fins al segle XIX no va ser considerada com la de la vibració més adient per a afinar a tots els instruments musical. LA va estar estandarditzada per a afinar al S.XX, el mateix segle al que les persones “LA”, van poder començar a votar a molts països.
A partir d’aleshores va haver un moviment mundial de “LA” que l’únic que desitja és poder tenir el mateix lloc a tots els espais (o línies) que qualsevol SOL. Poder tenir claus, com Sol, Fa i Do. I ser respectada al llenguatge, a les llengües com ho són totes. Vull ser respectada amb la meua llengua.
Sabem que a l’antiga Grècia, el nom de la nota LA (poema a S.Joan de Guido D’Arezzo) , l’anomenàvem alfa (la 1a de l’abecedari), per això ara a la nomenclatura anglosaxona l’anomenen A, la primera de l’afabet!
NOVEMBRE:
-dia 20 “Drets de la Infància”
-dia 22 “Dia de la Música”
-dia 23 “Aniversari de Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”
-dia 25 “Eliminació de la violència contra les dones”
-dia 28.
Marian Ll.P.
.jpeg)
